Molt sovint es debat sobre quin futur encaix tindrà Catalunya a Europa, i sobre si els centres de poder del vell continent entenen i simpatitzen amb la voluntat de celebrar una consulta. És un debat complex, i és evident que Europa, malgrat que no es vol involucrar en el debat, s’ho mira amb atenció.

Però els centres de poder europeus, quan miren Catalunya, tenen ara mateix una altra prioritat més immediata. Berlín, Frankfurt i Brussel·les, quan miren cap al sud d’Europa, inclosa Catalunya, el que hi veuen,en primer lloc, és una gran bossa de deute.

Una gran bossa de deute que en el cas d’Espanya puja al 270% del PIB, uns títols que són en gran part propietat de la banca espanyola, però també del conjunt del sistema financer europeu, principalment entitats financeres franceses i alemanyes. L’oligarquia financera europea no vol perdre ni un cèntim invertit en la bombolla inmobiliària espanyola, i té el BCE, el Govern federal alemany i la Comissió Europea al seu servei per garantir que ho cobraran tot.

És en aquest context que Espanya va iniciar al 2010 el camí de l’austeritat. I és en aquest context que  Zapatero va impulsar la reforma de l’article 135 de la Constitució. Pagar el deute, tornar tot el que va invertir l’oligarquia financera en la bombolla, és la prioritat. I per aconseguir-ho, s’inicia un procés de desmantellament i privatitzacions massives al nostre país.

Que és la Troika? Senzillament, el mecanisme institucional (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional) que ha garantit aquest procés. Ha garantit que la banca privada europea –fonamentalment l’alemanya–, que va inflar les bombolles d’actius aquí, al Sud, amb préstecs insensats als bancs dels països perifèrics en època de vaques grasses, fos rescatada, a partir de 2008, amb diners públics dels mateixos contribuents europeus, fonamentalment alemanys. I que ho fes, a sobre, amb la cínica excusa d’haver d’“ajudar” uns “mandrosos” meridionals, als quals, a canvi de l’”ajut” se’ls hi estrangularia la despesa social i se’ls hi desmantellaria el ja prou precari Estat Social i Democràtic de Dret de què gaudien.

És en aquest programa on s’inscriuen els pressupostos de la Generalitat d’enguany, els del 2012 i la pròrroga de l’any passat. El Govern del PP i la Generalitat estan servilment complint fins a la darrera línia el que els hi han manat Merkel i la Troika: retallar, retallar, retallar. Despalanquejar, despalanquejar i despalanquejar: ho heu de tornar tot, diuen. Costi el que costi.

I és evident que el problema del deute és un problema que té dos actors: els deutors, però també els creditors. Tots dos són responsables de la bossa acumulada: els governs del PP i del PSOE i les entitats financeres per igual. Quan hom fa una inversió ruïnosa és igualment responsable d’haver-la fet, i ha d’assumir-ne les conseqüències. Reestructurar, auditar i negociar el deute a escala europea és un programa polític urgent que cal desenvolupar si no volem morir ofegats pel mateix. És el programa polític de Syriza. I el d’ICV.

Quan aquests dies acusem CiU de fer el paper de cobradors del frac de la Troika a Catalunya parlem exactament d’això: d’obeir el mandat de les finances europees en contra dels interessos del poble de Catalunya. De no contestar un marc pressupostari injust i suïcida per a les classes populars d’aquest país.

Sabem que la Generalitat no ho pot fer tot, però si pot fer dues coses: esgotar el marge fiscal que encara té, i contestar políticament l’objectiu de dèficit i les polítiques d’ingressos. Però Mas ha triat un altre camí. No només no fa això, sinó que es vanta per tota Europa de ser l’alumne que més i millor retalla. I no oblidem que va votar favorablement  la Llei d’estabilitat pressupostària, que és la que avui permet escanyar la Generalitat.

El que resulta més incomprensible, però, és que ERC hagi decidit donar suport a aquests pressupostos. I no val parlar de la consulta com a moneda de canvi. L’acord per la consulta ja està fet: perquè, doncs, votar a favor de l’austericidi?

Avui és un dia nefast per al poble de Catalunya. I és una victòria més de Merkel i la Troika.