Aquí teniu el text de la Conferència que vaig donar en motiu del 1er de Maig de 2014

CONFERÈNCIA ‘1 DE MAIG O TROIKA’

Benvolguts companys i companyes ,

Vull agrair la vostra presència avui aquí en aquesta Conferència, que hem volgut fer a les portes del 1er de Maig.
Fa dies celebràvem el 25 d’Abril, una data important en la història europea, el dia de la revolució dels clavells i de l’alliberament a Itàlia. Els orígens de l’Europa moderna.

Aquesta setmana celebrem el 1er de Maig, una data per reivindicar l’Europa del treball , l’herència de les conquestes del moviment obrer després d’anys i anys de lluita sindical. Vull començar per reivindicar en aquesta conferència el paper central i fonamental jugat pels sindicats en la història d’Europa, i el seu paper essencial en el futur. Sense una organització ben articulada del treball, l’Europa social no és possible. Així ho saben les oligarquies europees, i és per això que s’ha iniciat aquesta campanya bestial de desprestigi contra les pròpies centrals obreres.

Sóc conscient que els sindicats no ho han fet tot bé, que s’han comès errors i que cal aclarir tot el que s’hagi d’aclarir, com molt bé ha dit en aquest darrers mesos Ignacio Fernández Toxo. Però no ens deixem enganyar, que els casos aïllats que puguin haver no ens impedeixin veure que el que tenim davant és un atac virulent contra la força de treball i les seves estructures organitzatives, i que no podem ni ho hem de tolerar. L’Europa social serà sindical, o no serà. Bé ho saben aquells que l’ataquen.
En aquest conferència que faig avui, voldria centrar-me en el que per mi és l’eix central d’aquesta campanya europea: la democràcia i el treball. La democràcia i l’Europa social. La democràcia i la igualtat.

En aquests últims anys hem viscut un autèntic assalt a les institucions europees per part del poder financer que les han posat al servei de la desregulació i dels atacs més virulents contra el benestar europeu. El programa del austericidi es desenvolupa a partir d’un segrest democràtic de les institucions que no té parangó en la història d’Europa després de la Segona Guerra Mundial .

Per això, tal com intentaré explicar, la necessària recuperació d’una Europa dels drets ciutadans passa ineludiblement per recuperar la sobirania popular. Sense sobirania ciutadana no hi ha alternativa econòmica possible. Sense democràcia no hi ha progrés. Sense un control ciutadà de l’entramat institucional d’Europa no tornarem a una economia social.

Àngela Merkel ha repetit en més d’una ocasió que Europa havia de construir una “Democràcia d’acord amb el mercat”.
Em sembla una excel•lent definició del que ha succeït a Europa en els últims anys. No es pot permetre una victòria de Syriza a Grècia perquè el seu programa no està d’acord amb el mercat. No s’ha de permetre a la ciutadania italiana triar el seu govern, a risc que el votat no estigui d’acord a mercat. S’ha d’intervenir la Constitució Espanyola i reformar l’article 135 perquè el text votat en el 78 no és conforme a mercat.

Aquesta és la història europea dels darrers anys. Per això, i si m’ho permeten, desenvoluparé aquesta conferència a partir de tres blocs definits: el primer, tractaré d’explicar el procés de desmantellament democràtic que s’ha produït a Europa en els últims anys i què proposem per revertir-ho. En segon lloc, assenyalaré el que per a mi hauria de ser un programa polític
de l’esquerra ecosocialista per a Europa, un programa polític per tornar a posar el Treball en el centre de la política europea. I finalment, situaré alguns dels reptes que al meu entendre té l’esquerra per fer front a aquesta situació.

1. Democràcia d’acord a mercat o vèncer el poder financer

Ara que està de moda parlar de la necessitat de llançar processos constituents per repensar-ho tot , cal començar per entendre quin és el procés constituent en marxa en aquests moments a la UE. A alguns ens agrada parlar de procés deconstituent, que és per a mi el realment existent. Avui dia la UE s’ha convertit en una màquina de desmantellament de les conquestes dels treballadors i les treballadores, consagrades en major part en la legislació nacional de cada un dels nostres països. Quan parlem de l’Europa Social , no parlem principalment de la Unió Europea.

La UE social està per construir. L’Europa social és fonamentalment aquella legislació laboral, aquells sistemes de benestar que encara perviuen en cadascun dels nostres països. Aquells que garanteixen les pensions dels nostres grans. Aquells que garanteixen prestacions per als exclosos i els més desfavorits. Aquells que garanteixen l’accés universal públic i gratuït a serveis essencials. Tot això es troba consagrat en la nostra legislació nacional, i blindat en algunes de les nostres constitucions. Quan parlem de ‘model social europeu’, a això ens referim.

I siguem seriosos, això té poc a veure amb la Unió Europea actual. El que ha passat en aquests últims anys, és que s’ha utilitzat la Unió Europea per operar un atac contra aquest sistema de
benestar. Quan parlem de procés deconstituent europeu , ens referim a com la UE actual actua per desmantellar l’herència de l’anti-feixisme. Quan la Troica reforma l’article 135 de la Constitució. Quan per causa del rescat bancari imposa a Espanya la reforma de les pensions, el desmantellament del nostre dret laboral (amb una primera reforma ja realitzada, i una segona ja anunciada). Quan imposa la retallada dels nostres subsidis d’atur. Quan força la privatització de l’aigua a Grècia. Quan acomiada funcionaris a Grècia i a Portugal.

Un procés deconstituent desenvolupat a partir del segrest tecnocràtic de les institucions de la UE. La Troica ha operat aquests programes sense cap tipus de control popular .
I com s’ha produït aquest segrest democràtic?

Aquest procés s’ha realitzat, en primer lloc, a partir de la liquidació de l’equilibri institucional a Europa i de la perversió de les funcions que a cadascuna de les institucions els atribueixen els tractats. Amb una víctima principal: el Parlament Europeu.

La dinàmica institucional dels últims any ha tingut cinc característiques molt particulars:

1) Un reforç del paper del Consell com a principal braç executor d’aquest programa . Creant a més noves institucions al marge dels tractats , directament controlades pel mateix i al marge de l’escrutini del Parlament i del Tribunal de Luxemburg. Aquest és el cas del Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera. I també els nous acords intergovernamentals creats al marge dels tractats i del seu escrutini: tal és el cas del Pacte Fiscal. Un Consell que decideix a partir de la posició de força en què es troben els país creditors davant els deutors.
2) Una redefinició del rol institucional de la Comissió Europea. De garant de l’aplicació i interpretació dels Tractats i defensora de l’interès europeu, a mer braç executor de les decisions del Consell. La Comissió ha dimitit de la seva funció política. Només executa el que li és manat pel nucli dur dels països creditors.

3) Una marginació en aquestes noves regles del joc del paper del Parlament Europeu. El Parlament Europeu més poderós de la història sobre el paper, amb més poder de codecisió que mai. De res li serveix si les grans decisions són preses fora dels Tractats que li atribueixen aquestes funcions. Ha estat grotesc veure la impotència del Parlament davant l’actuació de la Troica.

4) L’emergència d’un nou Sherif del procés deconstituent. El Banc Central Europeu. El tot poderós BCE. Que deixa que la teva prima de risc es dispari si no fas el que mana. Que no compra els bons si no reformes la teva Constitució. Que t’amenaça amb l’expulsió dels mercats de deute si no retalles l’estat del benestar .

5) L’entrada a Europa d’institucions alienes al vell continent. L’FMI s’ha convertit a Europa en una institució més. On ha quedat la democràcia en aquest nou esquema? És la gran sacrificada . Aquest nou entramat l’ha liquidat per dalt i per sota . Per sota perquè aquesta nova dinàmica institucional a posat límit a la sobirania nacional , ja de per si malmesa pels mercats financer globals. I per dalt, perquè les instàncies de control democràtic supranacionals han perdut el control. En aquests últims cinc anys la UE ha posat de cap per avall a Montesquieu. Ha creat una nova arquitectura on hi ha un gran absent: el ciutadà i la seva sobirania.
És per això que en aquesta pròximes eleccions, l’esquerra ha d’anar a Europa amb un programa per començar de nou. Ja no valen els retocs cosmètics. Aquest nou esquema és la fi dels tractats actuals. S’ha acabat. Per què la gent torni a creure en Europa, els europeïstes cal que ho repensem tot.

Per això , nosaltres plantegem en aquestes eleccions iniciar un nou procés constituent europeu, que permeti superar el procés deconstituent actual.

Aquest nou procés constituent que volem per a Europa no serà immediat, no som il•lusos. Però hem de començar a plantejar-lo en aquesta legislatura, per dos motius que em semblen molt evidents:

1) La desafecció que existeix amb el projecte Europeu situa una urgència de reforma molt clara. Cap ciutadà europeu entendria la inacció. Si creiem de veritat en la necessitat de combatre el segrest democràtic de les institucions, tenim l’obligació d’actuar.

2) Hi ha un alt risc que el Consell, sota l’impuls del govern federal alemany, vulgui iniciar una reforma dels Tractats per apuntalar la dinàmica actual , i d’alguna manera ‘ legalitzar-la’. El Parlament no pot ni ha d’esperar que això passi. Ha d’anticipar-se prenent la iniciativa .

Per això, Els Verds europeus estem proposant que el Parlament Europeu faci servir les atribucions que li confereix l’article 48 del Tractat de la Unió Europea per iniciar una reforma dels Tractats de la UE. Per a una revisió en profunditat. Per operar alguns canvis fonamentals:
1 ) Posar al Parlament Europeu en el centre de tota decisió de la UE. Ampliar el camp de la codecisió al conjunt del ventall de competències de la UE. Suprimir el dret a veto del Consell, i avançar cap a una cambra territorial de segona lectura.

3) Reforçar el paper d’executiu comunitari de la Comissió, ampliant la seva capacitat de maniobra enfront dels estats i reforçant el control que sobre la mateixa ha d’exercir el Parlament Europeu.

3 ) Blindar les constitucions nacionals i la legislació social nacional de les agressions . El mateix ordenament jurídic de la Unió ha de blindar i reforçar els sistemes de benestar nacionals i la sobirania de cada estat sobre els mateixos .

4) Reformar a fons el sistema de govern de l’Eurozona que permeti de forma principal completar la Unió Monetària amb un pressupost comunitari que gestioni, almenys, el 5% del PIB. Només operant una reforma institucional d’aquest nivell serem capaços de tornar a prendre el control sobre l’economia. Des del meu punt de vista aquestes reformes suposen dos elements molt clars:

1) Recuperar el parlamentarisme (europeu i nacional) enfront de la tecnocràcia actual al servei del mercats.

2) Dotar la UE dels instruments necessaris per governar l’economia.

Les dues coses són condicions indispensables per a un retorn del control ciutadà sobre el projecte d’integració .

2. Un programa polític de l’esquerra ecosocialista a Europa
En el debat polític actual, i en el nou capitalisme que estem configurant hi ha una pregunta que sorgeix amb força. On ha quedat la igualtat en aquest nou ordre? Podem aguantar tanta desigualtat? O com diu el títol de l’últim llibre de Joan Herrera, quanta desigualtat pot suportar la democràcia?

Un programa polític democràtic ha d’anar de la mà d’un programa per la igualtat. On queda la igualtat en el procés d’integració actual?

Hi ha una història del procés d’integració europea poc coneguda, i que em va explicar fa algun temps en Joan Subirats i que us reproduiré.

Els socialistes francesos, a l’any 56 va defensar l’harmonització de les legislacions socials i fiscals com a condicions prèvies a la unificació dels mercats. Per contra, un altre informe, de Ohlin, va defensar el contrari , entenent que la unificació de mercats augmentaria tant la productivitat que això provocaria automàticament la millora de les condicions de vida, i entenent que les polítiques socials eren un tema intern de cada país. Així és va recollir a l’informe Spaak i al tractat de Roma a l’any 1957. Fins aquí no us descobreixo res, és ben sabut que el mercat va articular el tractat de la CCE, i res més que això.

Ara bé, el rellevant és que aquesta aproximació va deixar el principi d’igualtat només vinculada a la no discriminació al mercat, a la no discriminació d’accés a mercat: de treball, de contractació. I és a partir d’aquí, de la no-discriminació en l’accés al mercat sobre la qual la UE ha implementat les millores que ha introduït: millores en la no discriminació per gènere, edat, condició. La jurisprudència així ho ha recollit també.

El concepte d’igualtat per tant no figura com a principi d’articulació del sistema jurídic europeu. Els drets només es garanteixen a partir d’un accés igual al mercat. Reiniciar el projecte europeu com ho hem assenyalat anteriorment significa per a nosaltres tornar a posar la igualtat al centre de la pròpia arquitectura jurídica de la Unió.

Però com guanyar la igualtat? Com tornar a somiar amb un projecte europeu igual, lliure i fraternal?

Austeritat vs Green New Deal

En primer lloc, hem d’acabar amb el programa d’austeritat.
Amb aquest programa que busca diners fins l’últim reducte de l’estat de benestar per poder quadrar els comptes pendents amb la banca, en una Europa on l’oligarquia evita el fisc amb total impunitat. On el sistema de govern de l’Eurozona ens condemna a una espiral de deflació per deute.

A Europa hi ha en aquests moments 2 bilions de dòlars d’estalvi empresarial ociós, sense utilitzar per falta de perspectives en el creixement i l’anèmica demanda . El capital està paralitzat.

En una famosa al•locució el 1979, Thatcher va pronunciar una famosa frase: ‘ Labour isn’t working ‘. El treball ja no funciona, el laborisme ja no funciona. Era la filosofia que s’amagava darrera la financiarització de l’economia operada a partir dels anys 80.
Avui, com diu Varoufakis, podem dir amb tota contundència
‘Capital isn’t working ‘. El capital és incapaç de treure’ns de la crisi, només sap saquejar-nos. Només cal veure les dades de l’EPA d’avui mateix .

Per això, continua Varoufakis, ‘el deure històric del treball és omplir aquest buit; intervenir políticament per fer que la creació de valor sigui de nou possible i estigui a l’ordre del dia’.

Jo vaig escoltar fa anys dirigent del PSOE dir que el ‘capital havia guanyat la batalla’. Que era el capitalisme el que havia permès la generació de riquesa i el benestar. Bé, avui sabem que no és així Que va ser una il•lusió . El capital ja no genera riquesa, només misèria, i haurà de ser el treball que recuperi el protagonisme perdut.

La nostra proposta per rellançar una economia a partir del treball, la igualtat i l’ecologia, és el Green New Deal. El Green New Deal és el que ens ha de permetre sortir d’aquest impass en el qual ens trobem, donant valor al treball i permetent garantir una sortida ecològica de la crisi.

Créixer i decréixer. Fomentar aquells sectors d’interès, que permetin avançar cap a una economia verda i reduir aquells que posen en risc l’únic ecosistema compatible amb la vida humana.

Per això volem assumir com a pròpia la proposta anomenada “A new Path for Europe”, un “Nou camí per Europa”, anunciada per a la Confederació Europea de Sindicats.

Enfront el suïcidi de l’austeritat, la CES ens proposta aquest Green New Deal a partir de la reconversió i l’aposta industrial, la inversió en educació i cultura i una reforma en profunditat
de la Eurozona. Aquesta darrera part la deixarem per més endavant.

És un programa que requereix mobilitzar esforços per trencar amb el marc austericida actual, i permetre avançar cap a un nou model social més just i sostenible.

Les polítiques de devaluació interna que hem patit han estat extremadament negatives per a la inversió i la demanda. Aquestes polítiques, a més a més, han provocat la competició en salaris i en condicions de treball i del nostre dret laboral.
Per fer aquest Green New Deal necessitem per tant, com proposa la CES:

1) Més cooperació europea per aturar la evasió fiscal a través de l’harmonització dels sistemes fiscals.
2) Una reforma financera en profunditat
3) Una cooperació més gran dels nostre sistemes públics
4) Reforçar el diàleg social
5) Lluitar per estàndards socials d’àmbit europeu, per evitar la competència.

A més d’això, proposem també tres mesures urgents:

1) La implementació d’una Renda Mínima Garantida a escala europea, en la línea que ha proposat el dictamen elaborat pel Comitè Econòmic i Social.

2) I avançar cap a un Salari Mínim Europeu, que suposi el 60% del salari mig de cada país.

3) Legislació europea per l’accés al serveis bàsics com la llum, l’aigua o el gas davant de la creixent pobresa energètica que pateixen els nostres conciutadans.

Aquestes mesures ens permetrien avançar cap a l’Europa Social més enllà de les fronteres nacionals, permeten traslladar a la UE mecanismes de benestar.

Però juntament a això, cal inversió. Cal mobilització de fons públics per fer moure els dos bilions d’€ de beneficis empresarials paralitzats per la por.

Necessitem com diu la CES avançar cap un pla sostingut de despesa pública que signifiqui el 2% del PIB de forma anual en un període de 10 anys. Per tal de garantir que aquestes inversions permeten realitzar una certa transició ecològica de l’economia, el pla de la CES proposa inversió en els següents sectors:

1) Transició energètica.
2) Infraestructures ferroviàries de transport.
3) Educació.
4) Noves tecnologies de la informació.
5) Reconversió industrial.
6) Serveis públics com la sanitat.
7) Rehabilitació urbana.
8) Habitatge social.
9) Gestió sostenible de l’aigua.

Per fer aquest pla, la CES proposa crear una nova institució que gestioni els fons. Potser ni tant sols caldria. La UE té un instrument que es diu Banc Europeu d’Inversions que seria perfectament capaç de realitzar un pla així.

I llavors ve la pregunta que sempre ens fa la dreta. De on traureu els diners? Com ho fareu si el problema que tenim son muntanyes de deute?

És evident que si un pla d’aquest tipus hagués de ser desenvolupat per les estats membres de la Unió Europea de forma individual tindríem dificultats per fer-lo donades les restriccions que existeixen d’accés al mercat del deute per part d’alguns països de la UE.

Però, globalment, l’afirmació de que no hi ha diners és enganyosa. La UE, com a tal, no té pràcticament deute. I el Banc Europeu d’Inversions porta des de l’any 1958 finançant-se als mercats sense pràcticament cap tipus de garantia. Seria perfectament capaç de ser l’instrument que aconseguís els recursos per desenvolupar un pla d’aquest estil.

Si desenvolupéssim un pla d’aquest estil mobilitzaríem també recursos privats i la CES calcula que podríem arribar a crear prop de 11 milions de llocs de treball nous.

Hi ha una variable que hauríem de introduir en aquest pla, que a nosaltres ens sembla important, és que aquests fons haurien d’anar destinats en funció del nivell d’atur que hi ha cada un dels estats de la eurozona.

Hi ha fins i tot qui ha proposat, com l’eurodiputat Rui Tavares, que els gravíssims problemes d’atur que hi ha als països del sud mereixin un programa especial, Ulisses, per fer front a una situació molt més complicada.

Aquest és un pla viable. No és el pla de ICV-EUiA, o dels sindicats catalans. És un pla en aquests moments defensat pel Verds Europeus, per l’Esquerra Unitària Europea, per la Confederació Europea de Sindicats, per una part de la socialdemocràcia. Necessitem treballar tots junts per fer-ho possible, i jo tinc voluntat en aquesta campanya electoral de ser molt pedagògic i explicar que l’austeritat té alternatives i són absolutament realitzables.

Crisi del deute i de la eurozona

Però si el pla descrit abans ens ha de permetre trencar amb el marc pressupostari d’austeritat i reactivar la demanda, a la UE tenim dos altres reptes que no podem defugir: el deute i la gobernança de la eurozona.

Deute

Tots i totes vosaltres sabeu com s’ha generat aquest deute. Tots sabeu que el creixement fictici que va generar la bombolla immobiliària ha acabat amb una muntanya de deute, i que s’està fent recaure tot el cost sobre els països deutors. Per ser més precís, sobre les esquenes de les classes populars dels països deutors.

Aquesta no és una situació justa ni sostenible. Qui ha de pagar els plats d’un deute que s’ha fet il•legítimament és el sistema financer europeu i aquells que van alimentar la bombolla Inmobiliaria. És per això que nosaltres demanarem un programa europeu d’auditoria del deute per fer front a un deute injust e impagable. Algú creu que Grècia pot tornar el 170% del PIB de deute públic que deu? Algú creu que Espanya pot tornar el 270% del PIB de deute, entre públic i privat, que deu? Nosaltres no ho creiem.

Per això volem fer també nostra la proposta de Galbraith, Holland i Varoufakis, la coneguda com a “Modesta proposició”, en la que proposen que es realitzi un programa de conversió de deute limitat. Fins al 60% del deute públic que permet Maastricht, aquest serà convertit pel BCE en el que ells anomenen “Deute Permesa Maastricht” o DPM. Això permetria una mutualització d’una part del deute a escala europea, mentre avancem cap a una hisenda comuna europea amb capacitat per emetre deute o la posada en marxa d’eurobons.

Però més enllà d’avançar cap a la mutualització, per a nosaltres és innegable que la UE haurà d’acabar operants en determinats països una quitança i una reestructuració de la mateixa.

Eurozona

Per tal d’evitar que aquest desequilibris i aquest trencament de la eurozona en dos, entre països creditors i deutors, haurem d’avançar cap a una reforma en profunditat del sistema de govern de la eurozona.

Al final de la legislatura actual, s’ha completat la Unió Bancària. Una passa positiva, però encara del tot insuficient.
Però amb això no en tenim prou. Necessitem urgentment prendre algunes mesures a fons.

1) Creació d’una hisenda europea prou forta que permiti completar la Unió Monetària. El sistema segons el qual amb moneda única i un control dels dèficits per parts dels estats membres sense estabilitzadors automàtics a escala europea s’ha demostrat una autèntic desastre. Cal avançar cap a un pressupost que afronti xocs de demanda importants en algunes zones de la UE. I això vol dir una Unió de Transfarències. L’euro no sobreviurà sense una autèntica Unió de Tranfarències que permeti, ja que no tenim sobirania monetària, la solidaritat fiscal entre estats. Igual que el pressupost federal americà ha salvat Florida després de que rebentés la bombolla immobilairia, necesitem un pressupost a Brussel.les funcioni de complement de la unió monetària.

2) Necessitem recuperar el Diàleg Macroeconómic, aquell que existia en època d’Oscar Lafontaine durant el primer període de govern roig-verd a Alemanya i que va ser liquidat amb la seva sortida per permetre la contenció

salarial a Alemanya. Necessitem nivell d’inflació semblants per evitar el que ha passat en aquests darrers anys: que el dumping salarial alemany reventés les balances comercials dels països de la perifèria, creant aixì les bombolles d’actius als països com Espanya. Un diàleg macroeconòmic institucionalitzat per permetre un mercat interior bén gobernat.

3) Necessitem una reforma en profunditat del Banc Central Europeu. Necessitem democratitzar-lo. Tenir debats parlamentàris sobre els objectius de polítics monetària. Introduir la plena ocupació com a objectiu de política monetaria. E introduir la funció de prestamista de darrer recurs del conjunt d’hisendes dels estats. Aquesta no és una funció que quedi a la discrecionalitat del Gobernador de torn, com a passat en aquests darrers anys jugant amb la ruleta russa de la prima de risc. Com en tota zona monetària, el banc central garanteix el deute. Algú ha sentit mai a parlar de la prima de risc del Japó, amb un deute públic estratosfèric? No, perquè un país mai pot fer fallida en la seva propia moneda. El que no és tolerable és tenir un BCE que no fa la seva feina, i que amenaça en deixar fer fallida a determinades parts de la seva zona monetària.

Canviar radicalment el funcionament el BCE serà del tot prioritari.

Companys i companyes,

Tenim programa. I tant si en tenim. He donat moltes pistes en aquesta conferència sobre per on crec que ha de caminar la UE. Tenim propostes i les volem desenvolupar.

Per fer això, ens calen dues coses. Primer, com deia en el primer bloc de la meva intervenció, recuperar el control ciutadà de les decisions que es prenen, segrestat per el funcionament institucional actual de la UE.

Nous instruments de combat europeus

Però segon, i amb això arribo al tercer i darrer bloc (molt més breu) de la meva intervenció. Necessitem construir nous espais d’articulació polítics a escala europea que ens permetin vestir i desenvolupar aquesta aternativa.

Si d’aquí cinc anys tornem a un procés electoral europeu i seguim: amb la familia verds i l’esquerra unitària dividides en dos grups. Amb l’esquerra de la socialdemocràcia sense reaccionar. Amb el sindicalisme encara no prou unit a escala europea. Sense moviments socials prou consolidats a escala continental.

Si d’aquí cinc anys seguim igual com estem ara, tindrem serioses dificultats per construir la alternativa. Per això, una de les coses a les que vull dedicar temps si sóc escollit eurodiputat és a bastir nous instruments de lluita de l’esquerra europea. A unificar-los. A construir-ne de nous.
Aquesta setmana que és 1er de maig cal reconèixer que els instruments de lluita que necessitem a escala europea encara estant per vestir i que l’alternativa passa per construir-los en els propers cinc anys.

Avui hem conegut les dades de la EPA. Una dades que senyalen algunes coses:

1) L’austericidi no ens està portant al final de la crisi.
2) CiU i PP menteixen quan diuen que estem al final del túnel.
3) La crisi suposa la configuració d’un nou model de capitalisme de rendistes que ha vingut per quedar-se.

Les polítiques que van impulsar PSOE primer, PP i CiU són un autèntic atemptat contra les classes populars. El programa únic d’aquest tres partits ens ha portat al desastre.

I nosaltres el hi diem que no es pot estar amb els bancs i amb els aturats a la vegada. O es fan polítiques com les que he defensat avui per sortir de veritat de la crisi, o s’està amb els bancs.

Nosaltres ho tenim clar. Que tinguem sort. Molt bon primer de maig a tots i a totes!