Aquests dies es discutia a Basilea, a Suïssa, les noves normes comptables internacionals bancàries. Són unes normes que estableix el Banc de Pagaments Internacionals (un organisme format pels Bancs Centrals d’arreu) i que serveixen per fixar uns criteris comuns de gestió financera i comptable.

Després de l’estafa financera que va esclatar a partir de 2008, hi havia gran interès a veure cap a on caminarien les noves normes, que tothom esperava que ajudarien a posar fre a la festa creditícia i a la inversió especulativa que ha caracteritzat el món de les finances en els darrers anys.

Ahir la premsa anglosaxona donava algunes informacions sobre com anaven les discussions. Si Sarkozy al 2008 va afirmar que havíem de refundar el capitalisme, avui al 2014 podem dir que els especuladors no volen permetre que la festa s’aturi.

Diumenge els bancs centrals i els organismes supervisors van aprovar a Basilea el que es coneix com a “leverage ratio”, el nivell d’apalancament creditici. És un coeficient que mesura els actius propis en relació al crèdit concedit, és a dir, la capacitat d’una entitat financera de fer front al no-retorn d’un crèdit.

La primera proposta feta preveia un augment significatiu del coeficient d’apalancament, per tal d’obligar a la banca d’inversió a fer provisions de capital molt superiors en relació a les seves inversions especulatives (i així, posar-hi fre). Doncs bé, fruit de les pressions de la gran banca, el coeficient es quedarà entre el 3% i el 4%, molt per sota del que demanaven altres països, entre ells els EEUU. Una reforma que no entrarà en vigor fins al 2018.

A més, al marge de l’apalancament, no s’han abordat altres qüestions clau com són unes normes i control comptable més estrictes (que evitin, com ha succeït, que molts bancs utilitzin l’enginyeria comptable per manipular el mateix coeficient d’apalancament), ni es regula la funció de creació monetària de la Banca Privada.

Els Bancs Centrals i els supervisors actuen com si el 2008 no hagués existit. Com si tot pogués tornar a ser com abans. Un cop més, l’inefable Mario Draghi ha estat el rei de la festa. Ell presidia el Comitè de Supervisió Bancària que ha conduit aquestes negociacions.

Sembla que les elits bancàries volen seguir jugant a l’economia del casino. O és que potser, amb les desigualtats de renda creixents i una demanda global anímica, generar bombolles de crèdit segueix sent l’única manera de reciclar excedents i generar creixement.

Resultat: La banca seguirà sent un factor d’inestabilitat macroeconòmica. Barclays, Deutsche Bank, UBS i Commerzbank van tenir ahir guanys espectaculars en borsa.

Seguim jugant a la ruleta russa, però la banca sempre guanya. Show must go on!