Aquests dies es celebra el COP-19 a Varsòvia, la conferència dels signants de la Convenció Contra el Canvi Climàtic. La reunió es produeix enmig del drama provocat pel tifó Haiyan a Filipines, que evidencia que les conseqüències de la no-acció en els anys vinents poden ser catastròfiques.

Necessitem urgentment que d’aquesta cimera en surti un compromís ferm i clar a favor d’un nou acord global per a la reducció d’emissions, si no volem caminar inevitablement cap al desastre climàtic, i si aspirem encara a mantenir l’augment de les temperatures per sota els 2 graus.

La crisi a Europa en els darrers anys ha marginat el què havia estat una de les banderes de l’acció exterior de la Unió Europea al món: la lluita contra el canvi del clima. Els problemes de la eurozona i el fracàs estrepitós de les polítiques d’austeritat han reduït l’agenda ambiental de la UE, i la seva veu contra el canvi climàtic s’ha esvaït.

El resultat l’hem notat aquest any: per primer cop en anys la xifra global d’inversió feta per reduir emissions (uns 350.000 milions de dòlars) s’ha reduït, i queda encara molt per sota dels 700.000 milions que els experts calculen que seria necessari.

La lluita contra el canvi climàtic necessita a la Unió Europea. Primer, perquè representa l’11% de les emissions globals. I segon, perquè només si la UE actua de valent al món contra aquest desastre cap on ens encaminen, podrem ser capaços d’arribar a un acord ambiciós de reducció d’emissions. Aquesta és, a més a més, una responsabilitat que recau principalment en els governs dels països desenvolupats. La UE s’ha compromès a reduir les emissions un 20% d’aquí al 2020, que podria arribar a un 30% si hi ha un compromís global ambiciós. Cal que sigui bel·ligerant perquè aquest compromís global pugui ser una realitat.

Però la UE té molts deures a fer. Continuem encara al vell continent subvencionant energies fòssils per valor de 66.000 milions d’€ anuals, mentre que les renovables en reben menys de la meitat. El fet de no tenir una política clara en favor de la transició energètica, amb uns objectius de reducció d’emissions clars, fa que el necessari desplaçament de les inversions cap a la producció neta sigui encara molt limitada.

Hem de ser conscients que les negociacions del clima van començar el 1990. Portem ja 23 anys d’això, una generació sencera. Els èxits són sempre molt menors (bàsicament de procediment) i els fracassos, en canvi, quan es donen, són totals.

Aquesta COP és una cimera de transició cap al 2015, quan s’ha d’haver aprovat un “protocol, instrument legal o resultat acordat amb força legal” (sic) d’abast global i que hauria d’entrar en vigor a partir del 2020. És a dir, el què ja hauríem d’haver adoptat a Copenhaguen al 2009 i que els governs no varen ser capaços de fer.

En aquest marc, tot el què no siguin senyals clares que l’acord és possible i que serà ambiciós, amb objectius clars per països i compromisos de finançament definits, seria un desastre. 

Estarem atents els dies vinents.