En les trobades que he fet aquests dies, molts m’heu preguntat per la situació a Síria. Us deixo un article que vaig escriure pel darrer número de la revista Treball contra la intervenció militar occidental.

Síria, en mans dels interessos regionals

Síria es dessagna després de tres anys d’una guerra que no sembla tenir fi. Avui ens trobem davant d’una situació dramàtica, amb milions de morts i desplaçats, en un conflicte enquistat i que sembla haver entrat en un carreró sense sortida.

Siguem clars: la responsabilitat primera del drama sirià és del seu dictador i el seu règim, que després de dècades de repressió i tortura a través dels temibles aparells repressors de l’Estat, va fer esclatar una revolta carregada de raons i impulsada per les esperances democratitzadores de la Primavera Àrab. No obstant això, i com han pogut constatar els observadors de les Nacions Unides, els crims contra la humanitat avui s’han generalitzat a banda i banda del conflicte, i han tingut com a darrer episodi la utilització d’armes químiques contra innocents, utilització ja acreditada pels observadors de Nacions Unides.

Davant d’aquesta situació, l’actuació de les potències influents a la zona ha estat menyspreable. Lluny d’afavorir una sortida dialogada del conflicte que permetés avançar cap a la democratització del país, Estats Units, Rússia i l’Iran s’han dedicat a incendiar el conflicte, més preocupats pel seu l’impacte geoestratègic i els seus propis interessos regionals que per impedir el patiment i les matances. El darrer capítol d’aquesta tragèdia ha estat l’amenaça d’acció militar dels Estats Units, aturada pel rebuig majoritari de l’opinió pública i els parlaments.

Amb tot, l’actuació dels Estats Units en l’afer ha estat profundament erràtica: després de fer un ridícul estrepitós durant el cop d’Estat a Egipte, els EUA mostren feblesa i posen en evidència el que cada cop sembla més clar: la pax americana troba cada cop més dificultats operatives i el món s’encamina cap a una situació multipolar on cada cop serà més difícil que Occident imposi la seva voluntat manumilitari.

En les darreres setmanes sembla que les converses per reactivar Ginebra II es reprendran i això és una bona notícia. No obstant això, l’esquerra haurà d’estar vigilant perquè d’aquest diàleg no en surti la pitjor de les solucions: un acord que preservés els interessos regionals de les potències (la seguretat d’Israel per a uns, la presència a la zona per a altres) sense que s’avancés cap a la democratització siriana, segrestant així la sobirania i la llibertat dels sirians en pro d’altres interessos. I sense que els criminals de guerra quedin a disposició de la Cort Penal Internacional.

Finalment, cal destacar el nul paper de la Unió Europea en tota aquesta crisi. Més enllà de les pulsions bel•licistes del govern francès, la UE ha estat la gran desapareguda. I davant de la irresponsabilitat dels altres, se l’ha trobat a faltar.

Aquest capítol ens obliga un cop més a reclamar un reforçament de les estructures de política exterior comunitàries, donant un major pes al Parlament Europeu en el seu disseny i execució. El món multipolar a què ens encaminem requereix una política exterior europea independitzada dels paràmetres nordamericans i que sigui capaç d’emergir amb força en defensa de la pau, els drets humans i un sistema de seguretat col•lectiva just.