El poble d’Iraq viu un moment dramàtic i perillós a causa de la nova ofensiva de les forces obscurantistes i terroristes del grup Estat Islàmic a l’Iraq i el Llevant (EIIL-o ISIS/ISIL) amb aliança amb altres milícies menors, que provoquen milers de morts, amenaces sobre les llibertats personals i públiques i sobre la sobirania popular.

La situació actual a l’Iraq no representa cap sorpresa, el país pateix des de fa dècades una desestabilització sagnant, la repressió de Sadam Husein, la guerra Iraq-Iran, la invasió de l’OTAN el 1991 (i les sancions que han provocat el patiment i la mort de centenars de milers d’iraquians, entre ells infants), i l’agressió culminada amb l’ocupació del país el 2003 per les forces dels EEUU i els seus aliats.

L’ocupació ha practicat des del primer moment la política de destruir totes les institucions del país, tots els organismes i les estructures bàsiques d’un estat. Al mateix temps han alimentat tot tipus de tensions confessionals i ètniques, amb l’objectiu de desmembrar l’estat i dividir el país en tres pseudoestats confrontats, dins el que havia estat el pla major dels EEUU per a tota la regió, l’anomenat “nou ordre a l’Orient Mitjà” de dividir els països en miniestats confessionals. Les tropes dels EEUU han jugat sobre els sentiments confessionals i ètnics per també desfigurar i debilitar la veritable resistència democràtica i nacional del poble iraquià contra l’ocupació i les seves conseqüències conegudes pel pla Paul Bremer per a Iraq.

La retirada de les tropes dels EEUU i els seus aliats, per ordre del president Obama, i el rebuig del parlament iraquià de signar un acord de cooperació militar amb EEUU i conservar en el territori iraquià les forces d’ocupació, han fet que l’administració dels EEUU canviés la seva política d’intervencionisme militar directa a un intervencionisme encobert a través de països veïns, com són Turquia i Aràbia Saudita, i transformar l’Iraq en un camp de batalla regional amb un Iran que té influència geogràfica, demogràfica i religiosa en el país. Aràbia Saudita va ser el principal finançador dels diferents grups obscurantistes i terroristes, en tota la regió, amb el pretext de fer front a Iran, sobretot a Iraq, a través de les llargues fronteres entre els dos països, i a la regió de l’Anbbar on es troben les bases fortes del conegut grup Estat Islàmic a l’Iraq i el Llevant (EIIL). L’objectiu principal dels EEUU és continuar controlant la riquesa energètica d’Iraq.

A aquesta situació d’ingerències estrangeres internacionals i regionals s’ha de sumar una política sectària dels successius governs iraquians (que ha fet que part del poble iraquià deixi de veure com a pròpies les institucions estatals) i el
fracàs de construir realment un estat amb institucions democràtiques consolidades, un estat de ciutadans i ciutadanes en igualtat.

Des d’ICV considerem que la prioritat del poble iraquià i dels pobles de la regió, en aquest moment, és combatre el totalitarisme i el terrorisme en totes les seves manifestacions pel que representa de perill sobre les vides de les persones i amenaça sobre les llibertats públiques i cíviques en general, però més concretament contra les dones, i el desenvolupament democràtic dels països.

El combat contra els grups obscurantistes i terroristes no és fa a través de les intervencions militars estrangeres. En les darreres dècades, totes les intervencions militars estrangeres, amb el pretext de combatre el terrorisme i aportar la democràcia a la regió, han tingut l’efecte contrari, a part de provocar més víctimes entre civils, han destruït els estats i han afavorit aquests grups; així va ser a Afganistan, Iraq, Líbia, Iemen, Síria i Mali, entre d’altres. Tampoc es pot fer a través de l’estímul i promoció de milícies sectàries, com està fent el govern iraquià, ni amb l’ús instrumental de l’exèrcit amb una visió de confrontació sectària i confessional. Les forces que combaten l’EIIL s’han d’integrar i enquadrar en un exèrcit regular desectaritzat i amb voluntat de ser del conjunt del país. Si no, l’únic que es provocarà és la perpetuació i l’agreujament de l’enfrontament entre comunitats.

El combat contra el terrorisme ha de ser principalment a través de denunciar i acabar amb les fonts de finançament de part d’alguns estats i règims protegits i aliats dels EEUU i Europa i amb les polítiques sectàries dels darrers governs iraquians que els han deslegitimat a ulls de molts iraquians.
A Iraq, la batalla contra el totalitarisme no és fa només a través de mesures policials o militars, sinó en actuar sobre l’entorn i el terreny de cultiu que obliga milers de joves a la marginació i la pobres, i a ser instruments d’una espasa de doble fila, enganyats o víctimes. Segurament calen uns processos reals de democratització, participació ciutadana, millora de les condicions de vida de les persones i perspectiva de futur i laboral per als joves. D’altra part, cal una política de distribució justa de les riqueses, entre les capes socials i entre les regions, de combatre la corrupció, el clientelisme i el sectarisme confessional i el reconeixement de la pluralitat nacional del país, com és el cas del poble kurd i també el reconeixement del seu dret a l’autodeterminació.

Des d’ICV volem alertar del perill que un abordatge de l’actual conflicte en clau xiïtes contra sunnites suposa una confrontació a diferents intensitats i plans a escala regional entre aliances de diversos països enquadrats en aliances sectàries o confessionals. Estimular aquest enfoc pot contribuir a derrotar l’EIIL però pot suposar un desastre a mig termini a tota la regió.
Per tot això, considerem que:

1. ICV manifesta la seva solidaritat amb el poble iraquià, amb les forces progressistes, democràtiques i laiques iraquianes, amb la sobirania popular i el rebuig a les intervencions militars i les ingerències internacionals i de països veïns en els assumptes interns del país. La solidaritat i el suport a l’inici d’un procés de la reconstrucció de l’estat iraquià i les institucions polítiques sobre bases democràtiques, de participació i d’igualtat entre la ciutadania, lluny del sectarisme i les divisions confessionals.

2. La diplomàcia europea hauria d’intentar jugar un rol facilitador perquè sigui possible constituir, a través del diàleg entre els diversos actors polítics, un govern d’unitat nacional que abordi els principals reptes del país i pugui combatre les forces de l’EIIL sense entrar en una espiral de major violència sectària.

3. S’han de rebutjar les intervencions militars estrangeres.

4. La prioritat en aquests moments és que l’Iraq disposi d’un govern d’unitat nacional a mig termini però és necessari la dimissió d’Al-Maliki i un veritable procés electoral sense ingerències estrangeres i sense la imposició de candidats “virrei” al servei dels interessos dels EEUU.

5. Les NNUU i la Lliga Àrab han d’impulsar un procés de diàleg nacional entre totes les parts per trobar una sortida a la desmembració caòtica i desordenada de l’estat, amb imprevisibles conseqüències per als equilibris a la regió.

6. Des d’ICV ens comprometem a donar veu a les forces democràtiques i progressistes iraquianes, en especial a les seves organitzacions populars.

Barcelona 27 de juny 2014