Tsipras ja ha afrontat les seves primeres decisions. Algunes difícils, i moltes més que vindran.

La primera decisió de Tsipras ha estat assegurar la majoria parlamentària. Era una decisió important però no transcendental, ja que Tsipras està a dos escons de la majoria absoluta. Més enllà del soroll generat pel soci escollit, la influència d’aquest serà mínima: un sol Ministeri, encara que sigui el poderós Ministeri de Defensa.

Anem al fons de la decisió: l’elecció dels Grecs Independents, una banda. Un partit dirigit per un antic dirigent de Nova Democràcia, dur en immigració i ultranacionalista. És una decisió lletja, que fa mal a la vista.

Ha fet bé Tsipras? Crec que no li quedava una altra opció. Era l’única de les opcions possibles. M’explico.

Tsipras ha de fer front a una negociació amb tots els poders de la vella Europa en contra. Governs, institucions europees i creditors. La cosa va de fer-los perdre diners a ells per alleujar la penosa situació dels grecs, i sent així aniran a per ell sense contemplacions. Intentaran que el seu Govern caigui en els pròxims mesos, quan hagi d’afrontar el tancament del rescat anterior, i per tant el venciment d’una part rellevant del deute i l’obertura d’una nova negociació.

Saben que si Tsipras sobreviu els propers sis mesos després serà molt més difícil fer-lo fora. És ara, amb el venciment del deute i el programa de rescat arribant al final, quan cal posar-lo davant les seves contradiccions i fer-lo caure.

En aquest escenari poseu-vos en la situació d’escollir entre les diverses opcions; Nova Democràcia, el derrotat i òbvia exclusió; els dos partits sistèmics que estan més a prop de les tesis de Brussel•les que de les de Tsipras i que farien el que fos per fer caure el govern (PASOK, Potami), actuant de submarins de l’altre bàndol en la negociació afeblint a Tsipras des de casa; uns estalinistes que no accepten res que no sigui sortir immediatament de la UE i l’euro (KKE); o una banda de Nazis (Aurora Daurada).

O decidir-se per una decisió dolorosa i lletja, però potser la més efectiva: un partit odiós, no controlat per Brussel•les i disposat a seguir-lo en la tasca més important que té en els pròxims sis mesos com és renegociar el rescat.

Observant-ho des d’aquesta lògica, la decisió cobra més sentit. Tsipras necessita blindar-se en el Parlament amb titani per afrontar sis mesos infernals. Amb un partit que comparteixi, com a mínim, el full de ruta en relació amb la Troica i que no sabotegi les negociacions.

Però no oblidem el més important en relació amb això: a Tsipras li falten només dos escons per a la majoria absoluta, així que la influència d’aquest partit en les decisions de govern serà mínima. Si el govern grec sobreviu aquests primers sis mesos, amb dos escons per a la majoria, Tsipras podrà prescindir aviat d’ells. Ara no.

M’estalvio comentar per ridícules les comparacions fetes per alguns sobre el paral•lelisme entre aquest pacte i l’acord a cegues amb Mas que reclamen com un “gran acord nacional”. El pacte de Tsipras és antiausteritari i per a renegociar el memoràndum, no amb un alumne avantatjat de la Troica. No existeix tal dreta antiausteritaria ni a Espanya
ni a Catalunya. No valen les comparacions.

El que sí mereix una crítica sense pal•liatius en aquests primers dies és l’escassa presència de dones al Gabinet. Crec que aquells que creiem en aquest Govern i que estem disposats a acompanyar-lo en la seva dura tasca també hem de criticar allò que no és justificable, i això no ho és. Més encara quan Syriza és un partit amb moltes dones en llocs de responsabilitat, començant per la Governadora d’Atenes, Rena Dourou, el càrrec institucional més important que tenia Syriza fins ara, o pel potent aparell de relacions internacionals del partit, dirigit per dones. La feminització de la política no ve després. És ara i des del primer minut.

Pel que fa a economia, cal celebrar el nomenament de Yannis Varoufakis al capdavant de les negociacions amb la Troica. L’economista que va publicar El Minotaure Global, potser la millor obra sobre el crac del 2008 escrita fins ara, pilotarà finances. I ja s’han anunciat primeres decisions: el salari mínim a Grècia, que va ser reduït al 2012 entre un 22% i un 36%, tornarà als 751 €. I, en compliment del programa de Salònica acordat per Syriza sobre el rescat social, es tornarà a donar accés a l’electricitat a 300.000 persones que viuen sota el llindar de la pobresa, i es posarà un límit percentual del salari que pot ser dedicat al pagament del deute amb l’administració.

Això acaba de començar. Els que hem recorregut el camí amb Tsipras fins aquí sabem que ara comença el més dur. Tot el que farà i acordarà Tsipras a partir d’ara no serà del grat de tots. Crec sincerament que, amb les decisions que vindran, l’esquerra europea ha d’actuar unida defensant el primer govern que pot començar a canviar les coses a Europa després d’anys de Governs titelles al sud. És la nostra primera oportunitat de començar a caminar un camí diferent, i no podem desaprofitar-la.

Siguem conscients que ara comença el més difícil. Sense renunciar a dir-li fraternalment a Tsipras el que creiem que no fa bé, com l’absència de dones en el seu primer govern, l’hem ajudar davant l’allau que caurà en els propers mesos sobre Grècia per enderrocar-lo.