Aquest diumenge es va celebrar la primera volta de les eleccions municipals franceses. Unes eleccions que es produeixen amb el govern d’Hollande ferit de mort i en franca retirada política i cultural davant l’hegemonia del neoliberalisme i l’austericidi que practica la dreta.

Hollande va generar grans esperances de canvi al guanyar la presidencial. La seva campanya, centrada fortament a derrotar l’austeritat i amb la igualtat com a bandera (amb magnífic i èpic vídeo de campanya construït sobre la igualtat en la història de França), es va presentar com l’artífex d’un cert retorn als valors de justícia que inspiren una majoria de francesos i franceses.

Però Hollande ha defraudat. A la segona reunió amb Merkel, va hissar la bandera blanca. No ho diu en públic, però és sabut que els membres del seu govern sí que ho diuen en privat i així ho practiquen: Hollande s’ha convençut que França requereix un dur ajust pressupostari i salarial. Cosa que suposa una gran estafa electoral per part d’algú que no es va presentar davant els francesos amb aquest programa. L’últim capítol d’aquest gir, els 50.000 milions de retallades anunciades entre 2015 i 2017 el dia que tenia al públic distret amb els seus embolics de faldilles.

No parlem ja de la seva política d’immigració, amb el ministre Valls recordant el pitjor Sarkozy quan passejava per les barriades de França qualificant d’“escòria” la població migrada. ¿Com qualificar sinó l’episodi de la menor Leonarda, detinguda a l’autobús del col·legi davant dels seus companys de classe i expulsada de França com si fos una delinqüent, o el seu discurs de dur amb els immigrants?

Austeritat i seguretat, les dues banderes que han definit Hollande en aquests primers anys de govern. Que ningú s’estranyi llavors que els grans beneficiats d’aquestes eleccions siguin la UMP i l’FN (aquests primers, fins i tot, amb una crisi de lideratge sense resoldre i amb Sarkozy ofegat entre escàndols).

I que la campiona sigui l’abstenció. Amb les seves polítiques, Hollande ha situat el debat públic en el camp de la dreta, ha enviat l’esquerra a l’abstenció i ha mobilitzat l’electorat del Front Nacional (es percep una relació bastant clara entre vot a l’FN i participació més elevada).

El més preocupant, sens dubte, és aquest auge del Front Nacional. Presentant 597 llistes en ciutats de més de mil habitants (davant les 119 del 2008), ha estat la primera força en moltes d’elles, com Hénin-Beaumont (on obté l’alcaldia en primera volta al passar del 50%), Besiers, Perpinyà, Avinyó, Fréjus, entre altres. La gran pregunta ara és què passarà en les triangulars amb el Front Nacional. Les primeres declaracions de Copé (UMP) i dels socialistes no auguren res de bo: Copé ja ha anunciat que no hi haurà acords amb el PS per frenar l’FN.

Hem de prendre’ns molt seriosament aquest avanç, que es repetirà previsiblement en les eleccions europees. I ser conscients que avui l’austeritat i la legitimació de discursos d’extrema dreta per part de governants democràtics són avui el motor principal del seu creixement.

L’excepció a aquest auge de l’FN, precisament, ha estat París. Allà el PS i Els Verds mantenen bons resultats i tot indica que no tindran dificultats per imposar-se en segona volta. Potser la gestió clarament a l’esquerra de l’alcalde Delanöe ha tingut alguna cosa a veure en el resultat i en la inexistència d’extrema dreta en el còmput electoral. Ell mateix ho ha dit aquest matí: “als barris populars de París no creix el Front Nacional perquè l’esquerra ha conciliat els seus valors amb els seus actes concrets”.

Finalment, aquestes eleccions deixen també alguna lliçó per a l’esquerra alternativa. A més del bon resultat del candidat d’Els Verds a París (8%), s’han reunit bons resultats en general en aquelles ciutats on hi ha hagut coalició entre el Parti de Gauche de Mélenchon i Les Verts. A Grenoble, la coalició ha vençut en primera volta. I a Poitiers, Rennes i Palaiseau ha reunit excel·lents resultats. Prova que davant un erràtic Hollande s’ha d’apostar més que mai per la unitat d’acció. Així i només així es creen les condicions per guanyar davant una socialdemocràcia en franca retirada. Aquesta és també avui una altra lliçó europea.