A pocs dies de concloure les negociacions sobre el canvi climàtic a París, hi ha encara moltes qüestions que estan en negociació. A continuació resumeixo de forma breu els temes claus que estan en discussió i que son vitals per a que l’acord de Paris i la COP21 siguin un èxit:
La forma jurídica del acord/ Refermar les contribucions determinades a nivell nacional (NDC)
L’Acord de París inclourà un instrument jurídicament vinculant, però és poc probable que les contribucions determinades a nivell nacional, on s’inclouen els compromisos de mitigació, siguin jurídicament vinculants. La pregunta que segueix encara oberta és fins a quin punt les Parts acceptaran que el text legal només requereixi la preparació i comunicació de les NDCs o que també inclogui la obligatorietat de la seva implementació. Curiosament Xina s’ha mostrat disposada a acceptar el requeriment de posar en pràctica les NDCs, però encara està per veure si els Estats Units estaran d’acord amb aquesta formulació.
L’objectiu (de mitigació) a llarg termini (LTG)
L’objectiu a llarg termini inclou diversos elements: l’objectiu del limitar la temperatura; el compromís d’establir una meta d’eliminació global de totes les emissions de carboni concreta i quantificable per 2050 o 2100; i l’establiment d’estratègies de desenvolupament baixes en emissions de carboni. Conseqüència de l’enfocament “bottom up” del règim climàtic emergent, que sembla no estar encara en disposició de comprometre’s a finançar la lluita contra el canvi climàtic a través dels pressupostos públics, és fa molt necessari posar en funcionament l’objectiu de limitar la temperatura per tal que inversors i dirigents polítics puguin orientar les seves decisions vers l’economia real. Per a sorpresa de molts, l’opció de limitar a un 1,5 °C l’escalfament global està cada cop guanyant més terreny. L’ideal seria que l’acord indiqués la necessitat de posar fi a les emissions dels combustibles fòssils, introduint conceptes com “gairebé zero”, “eliminació progressiva” o “descarbonització” i fixar una data concreta, 2050, com a termini pel finalitzar aquests transició. Aquest seria un avís significatiu per a l’economia real i no l’opció de posposar-ho fins al 2100. Els països més vocalment oposats a acceptar l’objectiu de la descarbonització són els països productors de petroli; Aràbia Saudita, Argentina, Veneçuela i de l’interior de la UE, Polònia.
Mecanismes amb ambició
Amb les actuals promeses de contribucions determinades a nivell nacional (INDC) comportarien un escalfament global de 3 ° C, fins i tot si s’apliquen de forma completa. No hi ha prou en fixar una meta ambiciosa de temperatura, es necessari implementar un ambiciós mecanisme de control per tal de revisar les contribucions nacionals. Si no hi ha una revisió de les actuals INDCs abans que el nou acord es posi en funcionament, hi ha un alt risc de bloquejar-nos en el perillós cicle del canvi climàtic. L’acord legal també ha de preveure un mecanisme per avaluar de forma periòdica els progressos fets en la implementació i les ambicions renovades de les contribucions nacionals. Idealment s’hauria establir un cicle de 5 anys per anar revisant les contribucions a partir de 2030. L’acord també hauria d’exigir explícitament que les contribucions nacionals mai poden ser revisades a la baixa i incloure un objectiu que amb el temps es sigui més ambiciós.
Transparència / Monitorització, Informació i Verificació
El benefici i la necessitat de comptar amb un marc comú mundial que inclogui un conjunt de procediments per a mesurar i elaborar informes de seguiment sobre el progrés i les emissions acordades és més que evident. Tot i això, aquest element encara no està assegurat a l’acord. Caldrà establir certa flexibilitat per a que els països en vies de desenvolupament facin la transició cap a aquest marc comú.
Finances / Mitjans d’implementació
Els països desenvolupats es van comprometre a mobilitzar 100 mil milions de dòlars anuals per a 2020 a Copenhaguen. Però, les inversions necessàries per poder complir i adaptar-se als compromisos ja establers sobre el canvi climàtic i per a invertir en la transició energètica, impliquen ja un finançament molt superior al acordat. Els països en desenvolupament han de, per tant ,complir la promesa i el compromís de contribuir més a partir 2020. No s’espera que en aquest acord s’estableixi una escala quantitativa específica pel finançament internacional del canvi climàtic, però hi ha la possibilitat que s’estableixin cicles regulars amb compromisos de finançament col·lectiu. També està guanyant terreny el fet d’incloure el reconeixement clar de la necessitat d’enfocar la lluita contra el canvi climàtic des de l’adaptació, en particular pel que fa a les finances públiques. La UE està posant l’accent en la necessitat d’ampliar la base de donants, és a dir, que a part dels països desenvolupats, també s’inclogui a altres països que estiguin en condicions de contribuir al finançament internacional contra el canvi climàtic. També hi ha un ampli consens sobre la necessitat d’incloure en els processos l’avaluació sobre el progrés cap a la mitigació i adaptació al canvi climàtic elements relacionat amb el finançament, la transferència de tecnologia i el foment de les capacitats.
L’adaptació i les pèrdues i danys causats
El debat sobre l’adaptació no presenta massa controvèrsies ja que no hi ha propostes sobre la taula que comportarien la fixació d’un objectiu concret i un compromís d’un resultat. Les qüestions que es discuteixen al voltant de l’adaptació estan més relacionades amb els compromisos de finançament per a l’adaptació i dels nivells de finançament internacional en general. Però la idea de les pèrdues i els danys causats pel canvi climàtic van molt més enllà de l’adaptació. El resultat més probable de l’acord de París seria intentar fixar el mecanisme de Varsòvia i realitzar un treball permanent sobre els danys irreversibles, amb esforços de coordinació que inclogui els desplaçaments i la migració forçada.
La diferenciació
La diferenciació, en particular pel que fa a la mitigació, les finances i la transparència és clau per permetre una participació universal en l’acció contra el canvi climàtic. El compromís de mitigació, per definició, està diferenciat per la seva qualitat determinada a nivell nacional. Els països desenvolupats que han complert amb els objectius sota el Protocol de Kyoto ha de continuar i marcar-se objectius més ambiciosos. Altres països haurien d’avançar cap als mateixos objectius, però de forma progressiva i d’acord amb les seva capacitats, responsabilitats, circumstàncies nacionals i etapes de desenvolupament.
Acceleració de l’acció pre-2020 (ADP Workstream 2)
Idealment, aquest és el context per a augmentar l’ambició de mitigació de 2020 acordat a Copenhaguen i reduir la bretxa de l’objectiu dels 2C. El resultat podria ser un acord per a crear una agenda d’acció permanent que vincules el procés tècnic amb esdeveniments d’alt nivell on noves accions i les iniciatives poden ser anunciades. L’acció Pre-2020 també ha d’incloure una avaluació de mitigació i els mitjans d’implementació dels compromisos pre-2020 en vistes d’avançar cap a l’objectiu a llarg termini.