Acaba de començar la segona i última setmana de la COP21 i la Presidència francesa ja està posant molta pressió al ministres escollits que han de facilitar l’acord de la cimera. En aquesta la COP21 el canvi climàtic està en joc, però també sembla estar-hi la diplomàcia francesa. França vol tenir l’acord final llest per aquest dimecres, per tal tenir temps suficient per realitzar una adequada revisió legal i traduir el text.

En aquesta cimera, i en vistes d’accelerar el procés de negociacions i abordar-lo de forma inclusiva i cooperativa, s’han designat 14 ministres que tenen per objectiu dirigir una sèrie de grups que s’han organitzat per a trobar un acord sobre quins són els elements clau del futur “paquet de París”. Entre aquests elements claus hi trobem el finançament, les tecnologies i les capacitats per fer front el canvi climàtic; la diferenciació d’objectius segons països; l’ambició dels acords; l’acció prevista abans de 2020; o l’adaptació al canvi climàtic. Cada equip disposa de 2 ministres responsables, un provinent d’un país del nord i l’altre d’un país del sud global. És també interessant remarcar que cap dels ministres designats són dels EUA, de la Xina o de l’Índia. Aquesta nova forma de treball ja és coneix com el “Comitè de París”.

El finançament és un dels temes que encara està en negociació. Els estats més rics s’han posat d’acord a contribuir amb 100 milions de dòlars per any fins al 2020, però el debat encara està encès sobre el suport financer que han d’aportar més enllà d’aquesta data. La UE i els EUA volen que la base de països donants sigui més amplia, però de moment no està clar que els països més pobres ho acceptin.

Totes les parts semblen haver reconegut la importància de limitar “les pèrdues i els danys” que provoca el canvi climàtic i de continuar implementant l’anomenat “Mecanisme Internacional de Varsòvia”‘. De totes formes, els EUA i la UE continuen oposant-se frontalment a la idea d’adquirir qualsevol tipus de responsabilitat jurídica respecte els efectes del canvi climàtic que pateixen els països del sud i es neguen a implementar una compensació automàtica. També està creant un gran debat la relació del canvi climàtic i els drets humans i el procés de revisió dels plans dels diferents països per a reduir els nivell nacionals de contaminació de carboni.

Finalment, també s’estan platejant dubtes respecte l’objectiu a llarg termini. Molts països – incloent alguns estats de la UE com França, Alemanya, Itàlia – estan mobilitzant els estats més vulnerables per a que donin suport a l’objectiu del 1,5 °C, mentre, d’altres, encara estan disposats a establir l’antiga meta dels 2° C.

Una altre de les incògnites és si aquest acord es traduirà llavors en un objectiu global per a la descarbonització i per a quan aquesta estaria prevista. Pels Verds al Parlament Europeu, és absolutament essencial que l’acord de París tingui una posició molt forta respecte la descarbonització per tal d’enviar un clar missatge als inversors i fer-los veure que el futur està en les fonts d’energia renovable i en impulsar la transició energètica.

Moltes altres preguntes segueixen encara sense resposta; Hi haurà un procés de revisió a lloc abans de 2020? Quan i com podem assegurar-nos que es duran a terme els plans de tots els països per reduir les emissions nacionals? El suport d’alguns estats membres de la UE i altres actors clau a l’objectiu de l’1,5 °C facilitarà la relació amb els Estats més vulnerables i crearà una dinàmica positiva per segellar un acord ambiciós? Com podem assegurar-nos que els països respectaran el seu compromís i avançaran cap al camí correcte per tal d’evitar el canvi climàtic?

Moltes preguntes a respondre en menys d’una setmana.