Sisè any de la Gran Depressió europea. Una Gran Depressió que ha posat en qüestió tots el equilibris del vell ordre europeu nascut després de la caiguda del mur de Berlín, que enguany celebra el seu 25è aniversari.

Una Europa germanitzada, amb una França en retirada y una concentració cada cop més insuportable de la riquesa en unes molt poques mans i un patiment social com no havia conegut aquest continent desde la fi de la Segona Guerra Mundial.

En el cas d’Espanya, s’ha arribat a la Gran Depressió amb l’esclat d’un altre problema latent i no resolt desde la Transició. La incapacitat del règim nascut a l’any 78 de donar resposta a les aspiracions nacionals de les nacions que composen aquest Estat.

Vivim una tensió insostenible del sistema de partits i constitucional vigents a Espanya, agreujat per una crisi institucional sense precedents de la Monarquia i la fi de la cultura de la Transició.

Aquestes crisis simultànies, profundament vinculades entre sí, han fet sorgir un sentiment de fi històric d’etapa, amb l’augment de les forces que reclamen un nou procés constituent (com IU, ANOVA, Compromís, CHA, EQUO i altres) i que ha acabat per consolidar-se amb la fulminant emergència de Podemos al conjunt de l’estat i el seu posicionament como a primera força política a les enquestes.

En el cas de Catalunya, el malestar ve de lluny. Malestar pel menyspreu a la llengua, a les institucions d’autogovern, a la negació continuada del reconeixement jurídic de Catalunya com a nació. El capítol que vàrem viure amb la reforma de l’Estatut va ser la mostra definitiva de que el 78 ja no era capaç de donar resposta a una Catalunya que reivindicava poder decidir una nova relació política amb la resta de l’Estat.

La meva generació política ja no vol seguir vivint amb les limitacions jurídiques i polítiques del passat. Entre l’Europa segrestada pel capitalisme de rendistes i el 78 en fi d’etapa, la meva generació té el dret de voler replantejar fins al final l’estat de les coses.

Un futur on no hi caben aquells que avui obliguen a emigrar a la meva generació amb les seves polítiques econòmiques, aquells que han institucionalitzat la corrupció, o aquells que volen fer retornar esquemes del patriarcat que creiem oblidats. Tampoc aquells qui han governat durant tota una generació Catalunya com si fos un negoci familiar.

El futur de Catalunya ja no passa per CiU, ni el d’Espanya pel PP.

És hora de girar pàgina. Alguns de nosaltres desitgem deixar enrere aquesta etapa de la mà d’aquelles i aquells amb els que sí volem construir el futur: el millor de l’Espanya del 15-M, de l’esquerra alternativa, dels treballadors i treballadores de la sanitat madrilenya que van aturar la privatització, dels activistes canaris i balears contra les prospeccions petrolíferes. De la mà de José Palazón, una vida lluitant pels drets de les persones migrades a Melilla. De la mà de la dignitat de les marxes dels aturats. De la mà de les famílies que per tot Espanya busquen encara els seus familiars a les cunetes. La meva pàtria son ells i elles, a Catalunya, Espanya i arreu.

És inqüestionable que a l’Estat s’estan movent coses. El sistema de partits canvia, i s’ha obert una nova possibilitat de canvi amb el progressiu enfonsament del PP a les enquestes. Sabrem llegir el moment desde l’esquerra a Catalunya?

Hem de saber avui trobar les aliances necessàries per poder guanyar de forma definitiva el Dret a Decidir, i també per liquidar la cultura política dels hereus del franquisme i ser capaços de construir un projecte comú amb aquella Espanya que sí val la pena. Que existeix i que comença a emergir amb moltíssima força.

Diumenge protestaré davant la negativa del PP a deixar-nos votar. I ho faré dient Sí per canviar les coses, i dient NO perquè el futur també el vull construir amb la gent de l’altre cantó d’Ebre amb qui he compartit i comparteixo anhels de canvi, somnis, indignació i desig de profunda transformació.

El futur no pertany a la dreta espanyola. El futur ens pertany a tots i totes nosaltres.