La zona euro es va dissenyar de forma nefasta. Contradient el famós informe Delors dels anys 80, es va avançar massa ràpid en la posada en marxa de la unió monetària sense completar-la amb la necessària unió econòmica i fiscal.
A més a més, Maastricht va construir una arquitectura de govern de la zona euro esbiaixada cap al neoliberalisme. Influenciat per les doctrines econòmiques que predient el triomf definitiu del lliure mercat i la fi dels cicles econòmics, Maastricht no va preveure mecanismes per fer front als xocs de demanda. De aquellos polvos vienieron estos lodos.
Juntament amb això, l’Agenda 2010 alemanya va decidir carregar-se l’anomenat diàleg macroeconòmic a la UE per mantenir un nivell d’inflació equilibrat entre estats de la eurozona. Resultat: anys de contenció salarial a Alemanya van acabar de rebentar les balances comercials i fent esclatar els dèficits de la perifèria. El desastre estava servit.
Quan Espanya (i altres) va veure com rebentava la seva bombolla i l’economia entrava en una greu recessió es va trobar amb un triple problema: no teníem sobirania monetària, el BCE no exercia de prestimista de darrer recurs, i no hi havia pressupost europeu per auxiliar el pressupost nacional en dificultats. I sortir de l’euro era infinitament pitjor que qualsevol altra alternativa (d’això en parlarem un altre dia).
D’aquí van venir els rescats nefastos pilotats per la Troika, aquí i a arreu. D’aquí la recessió, l’atur, la pobresa i la misèria que pateixen molts dels nostres conciutadans.
Com arreglem aquest gran esperpent?
Necessitarem avançar cap a un canvi dels tractats, en dos sentits molts clars.
El primer: hem de completar la Unió econòmica i fiscal. Per fer sobreviure l’euro cal una hisenda comunitària forta (el que ja va advertir Delors fa 30 anys).
Segon: canvi d’estatus i mandat del BCE. Aquest ha de poder actuar directament al mercat de deure primari, i fer de prestamista de darrer recurs.
I mentre esperem a canviar els tractats, què fem?
Jo m’apunto a la proposició modesta de Varoufakis i Galbraith. Una proposta per permetre a l’euro sobreviure, acabar amb la recessió i el patiment social, sense haver d’esperar a la necessària reforma de tractats.
Quatre punts:
1) Control i recapitalització de la banca en dificultats directament pel Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEDE), evitant l’endeutament intermedi d’estats amb ja prou problemes de solvència. Trenquem vincle crisi financera i deute públic.
2) Programa de conversió de deute limitat. Que el deute deixi d’escanyar-nos.
3) Nou programa d’inversions per revertir la recessió, pilotat pel BEI. Acabem amb l’austeritat.
4) Programa europeu de solidaritat social d’emergència.
Aquí podeu llegir la proposició modesta sencera:
http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/vargal.pdf